``//Espartanos. Desayunad bien... ¡Porque cenaremos en el infierno!//´´\n\nFrank Miller dibuixa l'antiga grècia. Concretament quan uns 300 espartans van aturar l'exèrcit persa al pas de les Termòpiles (uns 14 metres d'ample en aquella època), una resistència suicida que proporciona un moment mític de la história militar europea.\nÉs una història d'acció, guerra, discursos i frases genials i dibuixos molt molt grans. Visualment és una joia, amb un dibuix àmpliament superior al de Sin City (còmic que, per cert, no m'agrada a nivell gràfic i em sembla ridícul a nivell argumental), amb molta plasticitat i una gran habilitat pel color de part de Lynn Varley.\nDubtós en alguns aspectes d'ambientació, l'única pega que tè és ser excessivament frugal.

//ACME Novelty Library// és el nom de la publicació irregular en la que Chris Ware publica el que li dona la gana quan li dona la gana i en el format que li dona la gana. La principal obra completa sorgida d'aquí és [[Jimmy Corrigan]].\nA 2006 se n'han publicat 17 números que han donat lloc a aquests volums recopilatoris\n*[[Jimmy Corrigan]]\n*[[Quimby the Mouse]]\n*[[The Acme Novelty Library Final Report to Shareholders and Rainy Day Saturday Afternoon Fun Book]]\nActualment ACME Novelty Library serialitza les aventures de //Rusty Brown//, el nou gran arc argumental de Chris Ware.

Alan Moore: Guionista de còmics britànic. Mite vivent.\nEn l'edició de [[V de Vendetta]] de l'editorial Planeta, un article del propi Alan Moore explicant el seu treball comença amb aquests paràgrafs tan aclaridors:\n\n//Siempre hay alguien en cada convención, tienda, taller o sesión de firma ce cómics, alguien nervioso e ingenuo que, durante una pausa de la sesión de pregunts y respuestas, agita la mano en el aire y pregunta tembloroso: "¿De dónde sacan sus ideas?" Sonreímos con sarcasmo. Nos mofamos y ridiculizamos al pobre patán delante de sus semejantes, lo degradamos, lo humillamos por completo y lo cortamos en lonchas con nuestro implacable y cáustico ingenio. Presuponemos que por haber realizado tal pregunta debemos siturale en la categoría intelectual de un sacapuntas. Después, cuando hemos agotado hasta la última gota de sadismo riéndonos del pobrecillo, los chicos de seguridad se lo llevan fuera y le dan una paliza. Sí, ya sé que no es agradable. Pero no importa, es nuestro deber.\nSi hacemos algo así es por un razón muy concreta. En primer lugar porque, en el triste y confuso lodo de las opiniones y medias verdades que integran la teoría y la crítica artística, esa es la única pregunta que merece la pena contestar. En segundo lugar, porque no sabemos la respuesta y nos da miedo que alguien lo descubra.//\n\nEl 1994 Alan Moore va prendre la decisió de convertir-se en mag (a l'estil d'Aleister Crowley o Austin Osman Spare) i adora una deitat serpent pre-romana poc coneguda anomenada Glycon (i obertament fraudulenta al haver estat inventada per un poeta). La magia és una manera d'explorar la naturalesa de la creativitat: què li passa a l'artista quan crea Art? De quines fonts emana l'acte de la creació? [[Promethea]] és una bona mostra dels resultats que n'ha obtingut.

//-Ei... Per què ens està mirant aquell far?!!\n-No és cap far i tampoc ens està mirant!! Ara calla i escolta. Entesos?//\n\nCompendi de les històries de Bardín escrites i dibuixades per Max. \n\nEl dibuix és de linia clara i traç regular, molt de l'estil de Chris Ware ([[Jimmy Corrigan]]...) i conté certa quantitat de del·liris gràfics com per exemple el sistema cosmogònic de les divinitats superreals. El guió es centra en els del·lírics mistico-filosófics de Bardín i els seus amics, amb l'aparició de sants, divinitats en general, dimonis, malsons i entitats surrealistes. Diguem que el text és o intenta ser d'alta volada, donant una //vis còmica// ambiciosa de materies transcendentals.\n\nPerò degut a la seva naturalesa episòdica, crec que li falta bastanta cohesió i també una mica de coherència. Sobretot perquè la prometedora obertura inicial en el món Superreal acaba quedant en quasi res i s'hauria d'haver desenvolupat molt més. Dins la seva gran varietat hi ha fragments molt prometedors (fins i tot juga amb l'autorreferència) dels que Max hauria de treure més suc. Les 81 pàgines li queden una mica curtes.

Serie negra protagonitzada per animals antropomòrfics. Còmic fet a frança de la ma dels espanyols Díaz Canales i Guarnido.\nDe moment hi ha publicats tres volums autoconclusius de les aventures del detectiu John Blacksad. Constrenyits per la típica limitació del nombre de pàgines de la //BD// francesa, les històries són incipients, fragmentades i avancen a cops. Les pàgines tenen pocs panells, amb lletra molt gran i poques paraules. Tanmateix, el dibuix és genial, de gran expressivitat i transmet molt bé la sensació de moviment. És pintat a aquarel·la, en alguns moment en un estil semblant al de [[Los Guardianes del Maser]] però amb menys originalitat.\n\n* //Un lugar entre las sombras//: Primer volum de la serie. En 46 pàgines es desgrana un cas d'assassinat bastant prescindible. És el pitjor de la sèrie tot i que la obscuritat del dibuix fa que sigui el millor visualment.\n* //Arctic-Nation//: Segon volum. 54 pàgines. Amb les 8 pàgines extra es guanya una mica narrativament. L'argument gira entorn al racisme (tots els personatges són animals diferents, però s'agrupen per colors) i està una mica més ben estructurat que el primer volum. Tanmateix la trama és absurdament rebuscada.\n* //Alma Roja//: Tercer volum, 54 pàgines més. Mescla realitat i ficció durant la caça de bruixes de McCarthy. Té el millor argument (perquè és un plagi històric), el millor ritme i també el final més ben tancat.\n\nSón molt bonics, però només el tercer és llegible i, en general, tots tres son prescindibles.

``//Laura no cree en el mañana.//´´\n\nBlankets és una mena de fresc que explica l'adolescència de l'autor, mescla els fets rellevants de la seva vida amb el telò de fons que és el seu primer amor. Cobreix els seus anys d'institut i fragments de la seva infància, marcats per la seva família ultra-catòlica i l'aillament social. És una narració poètica, amb moments romàntics, lírics, còmics..., i de dibuix notable. El dibuix és de l'estil de còmic independent americà però molt refinal. La narració és linial però entrellaça hàbilment escenes del present i el passat. Formalment és molt notable i està impecablement acabat.\n\nCom he dit, sembla ser una autobiografia d'en Craig Thompson. M'irrita que la gent no pugui crear una història pròpia i hagi de recorrer a fer semblar interessant la [[seva vida|Programa d'autoajuda]]; però en aquest cas, i a diferència del biogràfic [[Maus]], podem pensar que l'argument de Blankets és ficció perquè el que hi succeèix és una d'aquestes històries arquetípiques de descoberta i creixement personal que hem vist mil i una vegades en el cinema i la literatura. En aquest sentit, podem entendre que és una faula sobre l'adolescència i quedar-nos tranquils. Tanmateix, s'ha d'haver tingut una vida molt interessant per començar a dibuixar la teva autobiografia abans dels 30 anys i, siguem realistes, la vida d'en Craig Thompson tampoc és ''tan'' interessant com perque ens la llegim. A vegades penso que això de //l'argument// ho tenim una mica sobrevalorat i que en realitat no és tan important com ens pensem, doncs el còmic no deixa de ser també una forma d'Art i l'Art és una finalitat en si mateix. Però fins i tot vist des d'aquesta perspectiva trobo que Blankets és massa lleuger i superficial, faltat de signifitat tot i ser pretesament profund.\n\nEl que pretenc és poser de manifest en la crítica del paràgraf anterior és simplement que Blankets tampoc és tan bo com per justificar els milers de premis aconseguits (Harvey, Eisner, Ignatz, algun francès i tot...). L'argument en linies generals està bé, és bastant variat, té un punt d'ingenuitat molt graciosa, fa un ús recreatiu de fragments de la Biblia que és molt exitòs i el diàleg té grans moments. El que vull dir és tot plegat resulta ser massa estirat, intranscedent i una mica pedant el fet de fer servir 600 pàgines per explicar la primera vegada que vas dormir amb una noia. A més, alguns indicis apunten a que està bastant ficcionat, però això donaria per discutir llargament. Omplir un volum amb 600 pàgines de dibuixos et garanteix que seràs el centre d'atenció del món del còmic si hi has dibuixat alguna cosa acceptable; però el que no et garanteix és que el resultat vagi a ser molt interessant.\n

Type the text for 'Bone'

``//¡Con Dersenval, todos al hospital!//´´\n\nBrüsel és la Brusel·les especular de [[Las Ciudades Oscuras]], un metròpolis decadent a la que Schuiten i Peeters fan servir com a mirall distorsionador de la situació brusel·lenca de principis del segle XX i com a al·legoria de la vida moderna.\nL'obra comença amb 8 pàgines en prosa i fotografies que relaten alguns dels més sonats desproposits arquitectònics que es van emprendre a Brusel·les entre el XIX i el XX. Per exemple: cobrir el riu Senne, el palau de justícia que mai s'acabava, la unió de les estacions de ferrocarril, etc. En alguns moments és francament divertit. No oblidem que els autors són de Brusel·les i que la sèrie demostra que estan obsessionats per l'arquitectura.\nA Brüsel, un grup de polítics i inversors decideix iniciar una titànica reforma que ha de convertir Brüsel en la capital //de facto// de les Ciutats Obscures. Per fer-ho pensen erradicar d'arrel tota la decadència, miseria i incultura i entrar de ple en la vida moderna, científica i organitzada. Per fer-ho inicien una reforma integral de la ciutat en la que, entre d'altres, duen a terme simultàniament totes les obres citades en el prefaci del còmic i moltes més (per exemple el macro-hospital del Prof. Dersenval). Obviament, aquest nou món on la ciència tot ho cura serà un desastre.\nEl protagonista, un florista que s'ha passat a les plantes de plàstic, és el conductor de la narració quan es veu atrapat en una espiral d'aventures kafkianes en la modernitat industrial de les que no pot fugir, una peregrinació d'hospital en hospital des d'on podrà disfrutar en primera fila de totes les misèries que es produeixen per sota i per sobre de les Altes Esferes del poder.\nEn aquest cas el dibuix és en color, això ens impedeix disfrutar dels magnífics efectes de llum de [[La Torre]] i [[La Chica Inclinada]] però també el fa una mica menys estàtic i més adequat per una Brusel·les més realista i més dinàmica que les mencionades obres.\nSens dubte, el major defecte que tè Brüsel és la finalització. Les últimes 7 o 8 pàgines són molt precipitades, aconteixen moltes coses i el dibuix sembla no donar abast a tants canvis de pla. Potser sigui culpa del propi plantejament de l'obra doncs, com tothom sap, les obres kafkianes haurien de restar inconcluses.\n\nBrüsel és el volum número 6 de la sèrie [[Las Ciudades Oscuras]] de Peeters i Schuiten.

Castle Waiting (el castell que espera un Rei hi torni algun dia) és el castell de la Bella Dorment; habitat ara per només les seves dames de companyia que regenten una mena de santuari on alguns personatges han anat a //retirar-se// del món. Tot el còmic publicat de moment està recollit en un magnífic volum de Fantagraphics enquadernat en tela de 450 pàgines; clarament la història ha de seguir en unes altres 1500 més o menys.\nAmb ambientació medieval i alguns animals antropomòrfics, Linda Medley basteix una faula humorística que copia l'estructura dels Contes de Canterbury (això vol dir el següent: l'argument gira al voltant d'un grup de gent que estan junts i cadascú explica la seva propia història. El que es diu //estructura//, doncs els Contes de Canterbury no en tenen molta, però aquesta frase sempre queda molt bé perquè en realitat ningú ha llegit els Contes de Canterbury; bé, jo sí els he llegit i n'opino que tampoc són gran cosa, però això ara no ve al cas) i la pobla per personatges entranyables i àcides referències al flolklore tradicional.\nCastle Waiting poseeix un humor molt fi i esmolat com un ganivet, un dibuix a tinta molt net, i uns personatges extraordinàriament expressius. És un encert total en quan a guió i dibuix, amb molt moments gloriosos i que gràficament supera obres properes com [[From Hell]], [[Maus]] o fins i tot [[Concrete]]\nCom a aspecte negatiu s'ha de dir que s'hi troba a faltar una mica més de continuitat o estructura interna; per exemple, un fil conductor més fort que el propi castell com ara un personatge amb més centralitat. El castell en si mateix falla a l'hora de tenir personalitat pròpia.

Rànking:\n*<<tag 5estrelles>>[img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]]\n*<<tag 4estrelles>>[img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]]\n*<<tag 3estrelles>>[img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]]\n*<<tag 2estrelles>>[img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]]\n*<<tag 1estrella>>[img[estrella|star.gif]]\nAmbientació\n*<<tag CiènciaFicció>>\n*<<tag Fantàstic>>\n*<<tag SteamPunk>>\nEscoles:\n*<<tag ComicEuropeu>>\n*<<tag ComicFrances>>\n*<<tag ComicBritanic>>\n*<<tag ComicIndependentAmerica>>\n*<<tag ComicAmerica>>\n*<<tag Manga>>\nAltres:\n*<<tag Biografic>> (Veure també el [[Programa d'autoajuda]])\n*<<tag GranDibuix>>\nOn els aconsegueixo?\n*<<tag AskBeldragim>>\n*<<tag AskEarcaraxe>>\n*<<tag AskGror>>\n*<<tag AskThorin>>\n*<<tag AskBiblioteca>>

A finals dels 80 Bruce Chadwick comença la publicació més o menys regular de Concrete. Concrete és aproximadament un còmic de super-herois americà. Però només ho és aproximadament.\nA [[Watchmen]], l'obra més reconeguda del gran Alan Moore, fa una deconstrucció de la psicologia del super-heroi de còmic i reflexiona profundament en la naturalesa i sentit de la justicia, el deure, i totes aquestes coses. Concrete va encara un pas per davant de l'obra de Moore: el protagonista del comic és un home (escriptor de discursos per un senador americà) al que uns extraterrestres implantaran en un enorme cos de roca virtualment indestructible (no pregunteu perquè, no és important). El protagonista (Concrete, concretament) no sentirà la necessitat apremiant d'anar a combatre la injusticia pel món, al contrari de tots els super-herois fins i tot els d'Alan Moore, sinó que iniciarà una reflexió sobre els seus propis anhels, pors, ambicions mentre busca un nou lloc a la societat.\n\nEn les diverses històries curtes dels còmics (alguns volums, 5 o 6 diria, n'he llegit els dos primers publicats per Norma a la biblioteca de l'FNAC) trobem tota classe d'arguments minimalistes, acció, reflexió, humor, drama, narrat amb diversos estils i amb un dibuix molt interessant. El dibuix és a blanc i negre sense ombres i (en Chadwick és dibuixant de //story boards// professional) el disseny i realització són molt bons i molt dinàmics.\n\nÉs una obra molt recomanable i diferent a [[The Sandman]], [[Las Ciudades Oscuras]], [[Watchmen]], [[Maus]], [[Blankets]] i tots els comics d'aventures americans i francesos.

\n*Dino Battaglia \n**[[Totentanz]]\n*Canales & Guarnido\n**[[Blacksad]]\n*Paul Chadwick \n**[[Concrete]]\n*Daniel Clowes\n**[[Like a Velvet Glove Cast in Iron]]\n**[[Pussey!]]\n**[[Ghost World]]\n**[[David Boring]]\n**[[Ice Haven]]\n*Massimiliano Frezzato\n**[[Los Guardianes del Maser]] (//Keepers of the Maser//)\n*Neil Gaiman\n**[[Death: The High Cost of Living]]\n**[[Death: The Time of Your Life]]\n**[[Mr. Punch]]\n**[[The Sandman]]\n**[[Stardust]]\n**[[Violent Cases]]\n*Max\n**[[Bardín el Superrealista]]\n*Jodorowski & Moebius\n**[[El Incal]] (//L'Incal//)\n*Linda Medley\n**[[Castle Waiting]]\n*Frank Miller\n**[[300]]\n*[[Alan Moore]]\n**[[From Hell]]\n**[[Promethea]]\n**[[La liga de los hombres extraordinarios]] (//The League of Extraordinary Gentlemen//)\n**[[V de Vendetta]] (//V for Vendetta//)\n**[[Watchmen]]\n*Peeters & Schuiten\n**[[Las Murallas de Samaris]] (//Les Murailles de Samaris//)\n**[[La fiebre de Urbicanda]] (//La Fièvre d'Urbicande//)\n**[[El Archivista]] (//L'archiviste//)\n**[[La Torre]] (//La Tour//)\n**//[[La Route d'Armilia]]//\n**[[Brüsel]]\n**[[La Chica Inclinada]] (//L'enfant penchée//)\n**[[La Sombra de un Hombre]] (//L'ombre d'un homme//)\n**[[La Frontera Invisible]] (//La frontière invisible//)\n*David Petersen\n**[[Mouse Guard - Fall 1152]]\n**[[Mouse Guard - Winter 1152]]\n*Marjane Satrapi\n**[[Persepolis]]\n*Art Spiegelman\n**[[Maus]]\n*Bryan Talbot\n**[[Las Aventuras de Luther Arkwright]] (//The Adventures of Luther Arkwright //)\n**[[El corazón del Imperio]] (//Heart of Empire//)\n*Craig Thompson\n**[[Blankets]]\n*Sergio Toppi\n**[[Sahrazad]]\n*Solano & Oesterheld\n**[[El Eternauta]]\n*Chris Ware\n**[[Jimmy Corrigan]]\n**[[The Acme Novelty Library Final Report to Shareholders and Rainy Day Saturday Afternoon Fun Book]]\n**[[Quimby the Mouse]]\n*Ken Williams & Darren Aronofsky\n**[[The Fountain]]\n*Bill Willingham \n**[[Fables]]\n\n\nManga\n*[[Lone wolf & Cub]]\n*Hayao Miyazaki - [[Nausicaa]]\n*Katsuhiro Otomo - [[Akira]], [[Pesadillas]]\n*Taniguchi - [[El Caminante]]\n\nQue se que hauria de llegir:\n*Dave McKean - [[Cages]]\n*Dave Sims - [[Cerebus]]\n*Jeff Smith - [[Bone]]\n\n

//``Now he's a world-class expert -- he can tell you what any girl's ass looks like just by looking at her face...´´//\n\nUna obra menys fragmentada que [[Ghost World]], més llarga i amb un aspecte més //seriós//. Se centra al voltant d'en David Boring i la seva recerca de la dona que compleixi el seu ideal de bellesa (que inclou certes consideracions sobre el tamany i forma dels culs). La major part de l'argument gira al voltant del sexe.\nEl dibuix és més refinat i ben definit que a [[Ghost World]] però menys que a [[Ice Haven]]; el guió és inferior a les dues. En alguns moments es plantejen situacions tan rocambolesques que tota l'obra acaba caient en el ridícul i resultant bastant artificial i una mica //meaningless//.\n\nDavid Boring forma part de la serie [[Eightball]].

//``Death's this tall guy with a bone face, like a skeletal monk, with a scyte and a hourglass and a big white horse and a penchant for playing chess with scandinavians.´´//\n\nLes dues miniseries de la Mort són l'única //spin-off// de [[The Sandman]] amb guió del propi Neil Gaiman: [[Death: The High Cost of Living]] i [[Death: The Time of Your Life]]. Són monografics dedicats al segon personatge més carsimàtic de [[The Sandman]]: la germàna gòtica de Morfeu.\nSento molt dir que el millor d'aquest volum de 80 pàgines és el títol. El títol em sembla terriblement encertat (i funciona també en l'edició castellana: //``Muerte: el alto coste de la vida´´//). La resta és un desproposit.\nEl còmic tracta de quan un cop cada segle la mort s'encarna en un mortal per tal de tenir una perspectiva humana de com son les coses. Planteja un protagonista nou (anomenat Sexton Furnival) que és completament pla i anodí, recupera els personatges de Mad Hettie, Hazel i Foxglobe de [[The Sandman]], i fa apareixer alguns frikis més. En conjunt ens trobem amb personatges sense cap mena de pes, una historia rocambolesca i una obra que no tè cap significat ni se'n treu res de res. Fins hi tot el guió és de perfil baix. El dibuix de Chris Bachalo no ajuda.\nEn resum, una decepció

//``-So, what, there's some kind of cosmic balance here, a life saved, a life lost, that kind of thing?//\n//-No. There's no balance. Eventually, everybody dies.´´//\n\n//``-What was your name befor you were named?//\n//-That's a pretty bloody zen sort of question, isn't it?´´//\n\nAquesta és la segona miniserie dedicada a la Mort de [[The Sandman]]. [[Death: The Time of Your Life]] és bastant superior a la primera entrega [[Death: The High Cost of Living]]. \nEn aquest cas és la història d'un pacte amb la mort subscrit per Hazel i Foxglobe, les recorrents lesbianes de [[The Sandman]]. Hi ha una participació quasi nul·la aportació de la Mort (en l'estil dels millors volums de Sandman aquells on Morfeu no apareix mai... però sense ser "dels millors volums de Sandman") i tot el pes de la història el porten els mortals. Té uns quants moment bastant encertats que l'anterior no tenia però, al igual que a [[Death: The High Cost of Living]], falla al donar un significat poderós a l'obra. És només un episodi menor del típus de coses que podrien passar a Sandman.\nEn el dibuix Chris Bachalo té algun moment bastant inspirant en el pintat del fons dels escenaris; la resta dels moments és massa americà pel meu gust, però passa.

Introducció\nIndex

John DiFool, protagonista del comic [[El Incal]] de Moebius i Jodorowski.\nTothom diu sempre (a Internet, és clar, no he vist mai una manifestació que protesti per aquest tema) que els personatges principals de l'Incal estan basats en els arquetips de les cartes del tarot. En aquest cas en JDF és clarament El Boig (en anglés The Fool). De totes maneres no he estat capaç de veure què tenen de realment tarotesc personatges secundaris com el Metabaró, Animah i Tanatah, l'home amb cap de gos, l'ocell de formigó, en Soluna, l'Emperoratriu, el Tecnopapa, el presentador de la tele i d'altres.

//``Daniel Clowes? ... el lado mas bestia de la vida!´´// - Meta Xoan\n\n[[Eightball]] és el nom de la publicació irregular en la que Daniel Clowes publica el que li dona la gana quan li dona la gana i en el format que li dona la gana (una mica a l'estil de Chris Ware en el seu [[ACME Novelty Library]]).\nLes grans series i arcs argumentals de Eightball de tan en tant apareixen publicades en volums independents que són un immediat èxit de crítica i públic. En el moment d'escriure aquestes linies existeixen aquests volums:\n\n*[[Like a Velvet Glove Cast in Iron]]\n*[[Pussey!]]\n*[[Ghost World]]\n*[[David Boring]]\n*[[Ice Haven]]\n\nL'últim número d'Eightball que ha aparegut és el 24, que conté //``The death-ray´´//. [[Ice Haven]] va conloure en el 23.\n\nLes obres de Clowes parlen sobre la societat. Retrata l'alienació en les vides cotidianes de la gent amb grans dosis de surrealisme, situacions absurdes, personatges delirants i alguns dels millors diàlegs que he llegit mai.\nA nivell artístic Clowes va més enllà del dibuix per passar a fer ``disseny´´. El dibuix és dolorosament clar i ordenat, amb un toc //kitsh// i un perfecte control del que està fent i com ho està fent.

[[El Archivista]] no és propiament un còmic. És una obra heterogènia i de caràcter escolàstic que desenvolupa el món de les Ciutats. L'excusa és una investigació bibliogràfica duta a terme per un arxivista de la terra cercant què s'amaga darrere d'una subtil invasió que subverteix documents terrestres amb la presència del món de Les Ciutats. Formalment és una serie de petits textos curts amb pàgines de planxa sencera il·lustrant algun punt de la geografia Obscura.\n\nÉs bonic, és graciós, però no té ritme, és frugal, és fàcil d'oblidar, és només per mirar de tan en tan.\n\nEl Archivista és el volum número 3 de la sèrie [[Las Ciudades Oscuras]] de Peeters i Schuiten.

Jiro Taniguchi practica el dibuix d'estil manga de tall més clàssic, naturalista i net que he vist mai. És l'entelèquia d'aquest gènere pel que fa a la tècnica. Algunes planxes de pàgina cencera ofereixen vistes espectacular de boscos i ciutats traçades amb gran precisió.\nCom a tota obra oriental reflexiva, amb prou feines hi ha diàleg ni argument. Tal com indica el títol de l'obra, el protagonista es dedica a caminar pels carrers del seu barri en el que a poc a poc va descobrint la naturalesa poètica i "asombrosa" del món. És una mica l'estil d'[[Amelie|http://www.imdb.com/title/tt0211915/]]. El Camina camina pel marge del riu que és la vida cotidiana i és feliç fent-ho.\nCom a còmic, les seves 150 pàgines s'obliden tan ràpidament com es llegeixen, però no són temps completament perdut, i és molt senzill, net i bonic.\n\n\n\n

El gran còmic clàssic argentí. Explica com la invasió extraterrestre va començar per Buenos Aires i no pas per Manhattan, com sempre hauriem sospitat. Acció a dojo en 300 pàgines fetes amb molta solvència.\n\nEl dibuix és en blanc i negre, amb bastant bona tècnica. Tot i que Solano mostra bones aptituts del dibuix dels fons, s'abusa moltísim dels primers plans. La rigidesa en la disposició de vinyetes li resta molta flexibilitat. No està molt ben escollit per un còmic amb tanta acció.\n\nEn el guió hi pesa molt que originalment era una serie setmanal, doncs abunda en //cliff-hangers// de poca alçada, llargs textos que resumeixen les preguntes obertes del moment, vinyetes de les de //"Mira! Destrás tuyo!"// i narrativa folletinesca en general. I, curiosament, també hi ha massa text per una obra com aquesta que essencialment és acció; molta reflexió barata i repetitiva, massa descripció. L'argument, entre tràgic i surrealista, resulta massa naïf vist des del segle XXI, i els personatges són exageracions d'arquetipus. \n\nTanmateix, és una lectura prou digne, doncs està plena de subtils detalls que la fan molt interessant, però el gruix de l'obra és simplement passable.

``//¡Esta galaxia va a pique!//´´\n\nFa 25 anys els mítics Jodorowski i Moebius començaven la publicació de les 300 pàgines d'una obra central de la ciència-ficció europea: L'Incal. Les aventures transcorrenen una galaxia molt llunyana quan al protagonista (John DiFool,detectiu de classe 'R') li cau a les mans l'Incal, una objecte metafísic amb vida propia que resulta que tothom vol tenir. On tothom és: el govern i l'exèrcit, la policia, no menys de dues races de mutants subterranies, organitzacions secretes com l'Amok, uns alienigenes, els Tecnopapes, el Metabaró i no recordo si algú més encara.\nJDF comença fugint i al seu grup s'aniran afegint més personatges freaks i, quan els dos Incals es fusionin, deixaran de ser els perseguits per començar a ser els perseguidors. Hauran de lluitar contra la Tenebra, una misteriosa obscuritat que amenaça absorvir l'Univers, guiats per la sabiesa de l'Incal.\n\nTot això que he dit es tradueix en a)persecucions a punta pala i b)acció trepidant. En 300 pàgines passen tantes coses i es visiten tans llocs que en perds el compte. Argumentalment té molts altibaixos, la part central és la millor però cap al final s'arriba a fregar el ridícul argumental. Dieguem que hi passen tantes coses inversemblants que algunes acaben fora de lloc i moltes sent innecessaries. Ja no es poden esventrar més fortaleses, ja no es pot viatjar a més galàxies, no hi ha armés més terribles, ja no queda res per provar a l'univers de l'Incal.\nCuriosament, al final t'adones que els protagonistes no tenen cap mena d'iniciativa (no només l'inútil John DiFool) i que en cap moment fan res que no sigui obeir la força mística de l'Incal. I també d'adones que l'argument no és més que l'excusa d'un Jodorowski ja amb deliris psicoanalítics per alliçonar al personal. Una mica new age tot plegat.\n\nCom a dibuixant Moebius no m'ha apassionat mai i, sorpresa, tampoc ho fa ara. Sempre he odiat profundament els horribles barrets que posa a la meitat dels seus personatges. El color és una mica massa pop, però encaixa amb el to psicodèlic de l'obra.\n\nNo és una grandíssima obra, però és un clàssic absolut. En aquest estil d'aventura transcendental prefereixo molt més a [[Los Guardianes del Maser]].

//Heart of Empire// (1999) és la coninuació de [[Las Aventuras de Luther Arkwright]], un altre còmic de Bryan Talbot iniciat l'any 78. El vaig descobrir perquè Neil Gaiman i Alan Moore el recomanaven en [[aquesta revista|http://www.readyourselfraw.com/recommended/rec_alanmoore/recommended_alanmoore.html]]. La crítica diu que és la primera obra (excepte puntuals excepcions fruit de la casualitat) del còmic dissenyada per un guionista que sabia el que es feia (Alan Moore encara no havia començat [[V de Vendetta]]).\nNo he llegit (és que no he //trobat//) encara el primer, però aquesta segona part és força interessant. Es pot resumir dient que és com [[La liga de los hombres extraordinarios]] però molt més passat de voltes. La història està enquadrada en un pla alternatiu de l'univers (del Multivers, un conjunt de realitats paral·leles a l'estil de les novel·les de Michael Moorcock), en una terra dominada per un imperi britanic d'estètica neo-victoriana. És graciós l'us que fa de personatges famosos de l'actualitat (la història també transcorre l'any 1999) i un guió bastant enginyós. Conté grans dosis d'acció surrealista i episodis descabellats amb salts interdimensionals i altres coses.\nSi bé començament és molt potent i prometedor i la història s'aguanta bastanta estona, al final de les seves 300 pàgines l'argument no acaba de tapar prou just i deixa fils penjats i algunes idees no molt interessants. El dibuix és bastant bo i amb disseny espectacular (també a l'estil de [[La liga de los hombres extraordinarios]]), el pintat és digital i és correcte, ni més ni menys. És una llàstima que la història acabi socumbint a l'entropia que ella mateixa genera.\nS'ha de destacar la cuidadíssima edició que n'ha fet Astiberri.

//"So, pay attention, officers. Your world view is about to expand. Exponentially."//\n\nFables és una serie regular del catàleg de DC Vertigo. L'argument és el següent: els personatges dels contes de fades tradicionals, per causa d'una mena de guerra civil contra l'//Adversari//, van haver de fugir dels seus móns (les //Homelands//) i viuen amagats a New York des de fa alguns segles. \n\nBill Willingham recupera i remescla elements del folklore en una combinació molt interessant. Qualsevol ressenya que es faci de //Fables// invariablement el compara amb [[The Sandman]], la gran obra publicada per Vertigo. Si bé és cert que //Fables// és lo més semblant a [[The Sandman]] que ha publicat Vertigo, no és ni molt menys comparable en quant a originalitat, força narrativa, potència mitològica i plantejament. De fet, en quant a estil i contingut no tenen res a veure. \n\nTanmateix, s'ha de reconeixer que //Fables// està molt ben pensat. L'argument està molt treballat i manté un nivell molt alt (en els primers 75 números). Una mica com si fos una sèrie de televisió bona. Willingham és un gran guionista en aquest sentit. Però si bé el nivell mig és molt alt, li falta tenir moments dels realment gloriosos. Aquells moments en que penses: "que bo és aquest home, que gran és això". Aquests moments, dels que va sobrat [[The Sandman]], no hi són a //Fables//. I és una llàstima perquè el material de base és molt bo, però està portat d'una manera massa ordenada, simètrica i convencional que ho converteix en una intriga sobrenatural de massa pretensions (també és una llàstima que cap personatge no tingui ni una frase memorable que poder citar!). Té bastants personatges principals/secundaris i unes quantes trames en paral·les però a vegades es per una mica el sentit del pas del temps i la narració avança a cops. Misteriosament els enigmes s'obliden duran dotzenes de números, allò que semblava important ara no ho és, i tot s'aguanta una mica a l'aire com en un gran exercici de malabars. Malabars és la paraula per definir //Fables//, una gran peça de rellotgeria molt ben ajustada que marxa regularment cap a la conclusió fent el seu desplegament de formes i colors en moviment. Però malauradament en mig dels colors no puc deixar de pensar que d'alguna menera és una falsificació.\n\nEl dibuix, d'un tal Mark Buckingham és típic però està bé. Està millor que la majoria de dibuixos de [[The Sandman]], per exemple. Les portades que fa un tal James Jean són brutals.\n\nLa serie encara segueix oberta, però té un quasi-final o punt d'inflexió que tanca un bloc en el número 75. De moment no tinc intensió de seguir-ne llegint fins que no hagin passat uns quants anys més i s'hagin acumulat algunes dotzenes d'entregues.\n

//``¿Acaso sólo se le concederán maravillas al hombre cuando ya no esté capacitado para asombrarse?´´//\n\n//``-¿Está creando una carta del asesino? Pero eso es...\n-Eso es un estilo completamente nuevo de periodismo, Sr. Gibbs, y lo estamos inventando aquí mismo, en Wapping. Y ahora.´´//\n\nFrom Hell. 530 pàgines de dibuix; 84 pàgines de comentaris bibliogràfics; 1 història: Jack el Destripador.\nFrom Hell. La pedra que corona l'edifici, l'obra magna, la més titànica creació d'[[Alan Moore]].\n\nSuperficialment From Hell és una reconstrucció/resolució dels assassinat de Jack the Ripper, al llunyà 1888. Més profundment és una enorme reconstrucció de la societat victoriana (la de la reina Victoria d'Anglaterra) i de les societats massòniques. Està globalment acceptat en el món del còmic que From Hell és una obra mestra i fonamental, lo millor de lo millor, etc.\nDesprés de llegir-lo t'adones que tot comentari de From Hell que pugui fer-se, tot comentari honest, s'enten, només pot estar basat en l'enumeració taxonòmica de quins dels seus prolífics defectes troves més especialment irritants. Així de clar. From Hell és una grandíssima obra, pero amb un ampli catàleg d'imperfeccions. Pot ser que sigui degut als 10 anys què va necessitar per publicar-se completament, en diverses editorials; potser per estar basada en un n-éssim volum de teoria de la conspiració //Jackiana//; no ho se, però ara enumeraré els meus defectes.\n\nEl dibuix és blanc i negre estricte a tinta, amb molt ratllat, sense grisos ni concessions de cap mena, i és d'una destresa tècnica enlluernadora. Tanmateix té moments profundament decepcionants, en algunes escenes la manca de claretat és excepcional, la dificultat que té Eddie Campbell per l'anatomia humana (especialment les mans) és ridícula, les seves cares es tornen irreconeixibles després d'un canvi d'expressió o de perspectiva. En resum, en bastants moments penses que com pot ser que algú desperdicii tant de talent, i això em sembla especialment irritant.\nLes pàgines tenen una distribució de panells de 3x3, com a [[Watchmen]], però la composició no hi destaca per ser exepcionalment encertada, com al darrer. No utilitza quasi cap recurs tècnic (cinematogràfic) en el dibuix. El treball d'Eddie Campbell a From Hell ha estat sempre molt criticat i resulta que realment ho és de criticable.\nUn altre problema de la part gràfica són les transicions entre escenes. Els centenars d'escenes que componen l'obra (en molts moments cada parella de pàgines és una escena), no tenen cap elements indicatiu de transició, de manera que una i altra vegada et troves caient a llocs que no esperes o que, dirèctament, no coneixes. Com és habitual en moltes obres d'[[Alan Moore]], només hi ha diàleg. No tenim pensaments (excepte puntuals al·luciancions), ni onomatopèies, ni narrador, ni res. El pas del temps, per exemple, ve quasi reflectit sempre per elements interns al dibuix: calendaris, diaris, etc. La cronologia de l'obra és una mica difìcil de seguir, la veritat.\n\nDeixant a part tot lo comentat fins ara, s'ha de destacar que From Hell té alguns defectes realment extranys i inesperats. El principal de tots és, qui ho diria, que From Hell no és un comic; From Hell __és una novel·la__. És una obra genial en quant a investigació, documentació i anàlisi (les 84 pàgines d'anotacions bibliogràfiques i aclaracions històriques en donen fe (i son), a més de convertir aquest còmic en l'obra amb la relació preu/temps de lectura més gran que conec). És bastant bò en quant al diàleg i la reconstrucció que fa de l'època victoriana, però es queda coixa en els plans gràfic i narratius. No té ritme de còmic, és molt aborrit en alguns moments, no aconsegueix despertar la fascinació del lector, etc, etc. El guió està bastant ben assortir de frases lapidaries: //``Sólo acaba de empezar. Para bien o para mal, el siglo veinte... lo he hecho nacer yo´´//, //``Somos las cuatro zorras del Apocalipsi´´//, //``Da la impresión de que sufriremos un Apocalipsis de cacatúas... Con niños bárbaros y taciturnos que juegan sin alegría con sus juguetes insondables.´´// etc. Però manté el to pla general de l'obra.\nFrom Hell és titànic en el seu contingut, ho és tan que es mor d'èxit, mor esclafat sota el seu propi pes. El nivell de detall del dibuix és suficient com perquè la descripció d'una vinyeta ocupi, més o menys, el mateix espai que la propia vinyeta. Reitero: From Hell és una novel·la, una novel·la on la descripció ha estat substituida per l'esbòs.\n\nPer mi, la corba d'interès del lector comença anant de més a menys i després de menys a més. Les últimes 200 pàgines son bastant interessants, i les primeres 100 també. Però la resta no gaire. Els millors capítols són el 4 i el 10. Algunes de les parts més gracioses són els comentaris sarcàstics sobre la massoneria que apareixen a les notes. Un dels millors és quan els anomena //``la banda de los saludos curiosos´´//. Les diàtribes massòniques prefiguren el contingut metafisic que tindria l'obra posterior [[Promethea]].\n\nConclueixo que From Hell ha de ser una lectura obligatoria per tot aficionat al còmic. Una mena de viatge iniciàtic per descobrir els teus propis nivells de tolerància i refinar el teu gust

//``Why aren't you girls out stealing hubcaps or shoplifting like normal children?´´//\n\nObra emblemàtica de Daniel Clowes, una de les figures del comic independent americà.\nAmb un dibuix bastant senzill però molt acurat, pintat amb tons uniformes de gris, es desgrana la història de dues adolescents americanes. La protagonista, Enid Coleslaw (un obvi anagrama de Daniel Clowes, per cert), és una inadaptada a qui res acaba de satisfer prou bé i que no aconsegueix trobar el seu lloc. En les seves 80 pàgines passen moltes coses i molt depressa, se'ns ofereix una àmplia galeria de personatges delirants i situacions kafkianes. L'aventura urbana d'Enid Coleslaw i Rebecca Dopplemeyer és una gran obra d'obligada lectura.\n\nGhost World forma part de la serie [[Eightball]].

//``How far shoud one individual go in pursuit of his own happiness?´´//\n\nTal com diu a la portada, Ice Haven és una //``comic strip novel´´//; un gènere nou que ens porta el genial Daniel Clowes.\nAmb formant apaisat, Ice Haven són 90 pàgines de tires còmiques. Petites històries que s'entrellaçen protagonitzades per una dotzena llarga dels habitants de Ice Haven. El teló de fons que serveix d'excusa és la desaparició de David Goldberg, possiblement el nen que fa més ràbia de tot el planeta.\nÉs una obra sublim. A nivell formal l'execució és d'una delicades sense precedents. El guió és tan bo que no se expressa-ho.\nIce Haven és una petita joia molt superior al mític [[Ghost World]].\n\nIce Haven forma part de la serie [[Eightball]].

<<tabs tabsClass\nIndex "Llista alfebètica de Còmics" Contingut\nCategories "Llista d'etiquetes" Categories\n>>\n

He arribat tard al mon dels còmics. Abans dels 24 anys les meves lectures es limitaven als Asterix, Tintins i un grapat de subproductes humorístics espanyols, i les col·leccions senceres de tires de Calvin&Hobbes, Mafalda i Dilbert. Em faltava això que ara en diuen "novel·la gràfica".\n\nNo tinc una inexplicable nostalgia adolescent pels comics dels X-men ni per Batman, ni Wonder Woman, ni Spiderman, ni el Capitan America ni per qualsevol altra tonteria que involucri l'aparició de desequilibrats mentals en malles. La meva entrada al món del còmic ha estat en la seva etapa adulta, no crec en els super-herois americans ni francesos, tampoc tinc cap respecte per quasi cap manga. Crec en el guió i crec en el dibuix.\n\nM'agraden les històries que tenen significat propi i que van més enllà de la quotidianitat i menys enllà de l'space-opera. M'agrada el còmic com a mitjà d'expressió gràfic més enllà de la regularitat de pàgines i panells. El que no m'agrada són les paraules "tebeo" i "historieta".\n\nEn aquesta pàgina pretenc comentar les obres més interessants que vagi llegint. Implícitament recomano la lectura de tot el que hi aparegui, doncs està aquí perquè m'agrada en major o menor mesura. He puntuat les obres entre 1 i 5 estrelles. \n* Les 5 estrelles signifiquen que, ara per ara, no puc ni tans sols concebre concebre l'existència d'una obra d'una magnitud tal que suposi un salt qualitatiu respecte les contingudes en aquesta categorial. És possible que algun dia apareguin les 6 estrelles en aquesta classificació.\n* Amb 4 tenim obres que no tenen 5 estrelles perquè els falla algun detall per assolir-les: ja sigui falta d'ambició, de profunditat, de dibuix o, simplement, longitud. \n* Les 3 estrelles són per aquells còmics que, més que faltar-los alguna cosa, tenen algun desproposit ocult, detalls que et fan dir-te //``no, això no s'ha pas de fer així!´´//.\n* Amb 1 sola estrella hi haurà aquelles obres que tenen com a mínim un element que em sembla interessant però que no val la pena de llegir si tens alguna altra cosa a fer. Són obres prescindibles sense ser insultants.\n* La resta ja ni apareixeran, encara que podrien ser mencionades com a exemple en algun moment.\n\nAra el millor és que continuis amb l'[[Index]] o les Categories.

//``Real life is much more badly plotted than that.´´//\n\n//Jimmy Corrigan, the Smartest Kid on Earth// és una novel·la gràfica de Chris Ware, àmpliament reconeguda per la crítica i guanyadora de diversos premis tan a França com als EUA. Originalment va ser serialitzada a [[ACME Novelty Library]].\nL'argument es basa en el retrobament entre en Jimmy Corrigan i el seu pare, a qui mai havia conegut. Pel mateix preu també obtenim alguna visió dels avantpassats de la familia. El propi Chris Ware explica que la trama està remotament basada en la seva experiència personal, però que no és en cap cas autobiogràfic. Jo ho qualificaria d'obra //para-autobiogràfica//, doncs té tots els inconvenients d'aquestes encara que no ho sigui.\n\nJimmy Corrigan és espectacular tan a nivell narratiu com gràfic. Els dibuixos son extremadament simples, clars i nítids; més que a [[Ice Haven]] i tot. Rigorosa linia de tinta negra, rigorosa geometria i perspectiva, colors uniformes, gran expressivitat... precisió quirúrgica. I crec que el millor de tot és que algunes escenes es mostren amb perspectiva isomètrica. No ho havia vist mai en un còmic i m'agrada molt (reminiscència d'aquells mítics RPG isomètrics de la video-consola?). El disseny gràfic de les escenes, la portada, els objectes, etc, és simplement una obra mestra en la que cap detall queda a l'atzar.\nA nivell narratiu, la trama es veu intersectada per flaixos del passat i el futur i el pensament del protagonista organitzats a modes de //stream of consciousness//. També conté certa quantitats d'elements simbòlics i metafòrics recorrents d'obscura interpretació: els cavalls, el robot, el Super-Man patètic, que mai es vegi la cara dels personatges secundaris, etc. És genial.\nAddicionalment el volum conté uns quants "diagrames". Per "diagrames" em refereixo a precisos i preciosos esquemes conceptuals que, sense l'us de paraules, expliquen grans parts de la trama mitjançant fletxes de colors, seqüències i dibuixets diversos. Possiblement siguin la meva part favorita de tot el còmic.\n\nInconvenients? Pocs; principalment son dos. Primer és la falta d'interès general que em desperta la trama argumental que se situa quasi al nivell del [[Programa d'autoajuda]]. Segon és lo molt irritant que arriba a ser en Jimmy Corrigan, sembla un autista tret d'una pel·lícula xinesa que només sap posar cara de "Perquè les coses son tan complicades?".\nAddicionalment tincs la sensació que a mesura que tombes les les pàgines (unes 380) l'estructura narrativa es va simplificant, l'efecte de //stream of conciousness// va desapareixent donant pas a llargues seqüències narratives sense quasi interrupcions i va perdent frescor i originalitat.\n\nL'edició de Fantagraphics és una meravella. A l'interior de les guardes hi ha tot gènere de textos surrealistes; per exemple, un test per determinar si l'usuari te la capacitat suficient d'interpretació de la seqüencialitat narrativa del còmic com per poder entendre el present volum. La sobrecoberta és una obra d'enginyeria del disseny, un desplegable en din-a2 amb un diagrama detallant la vida de tots els membres de la familia Corrigan des del rebesavi d'en Jimmy. I, és clar, també els planols per construir un ninot Jimmy tridimensional de paper.\n\nTot i ser una indubtable obra mestra de la vinyeta, queda un pas per sota d'altres obres llurs arguments em van semblar més interessants. Per exemple: [[Promethea]], [[The Sandman]] o [[Watchmen]].

``//Insisto en que toda esa ropa es un estorbo...//´´\n\nUna autèntica obra d'art. És el volum més ambiciós de la sèrie i també el més metafísic.\nVegem l'argument prosaic: la protagonista (la chica inclinada) pateix una alteració en el seu eix gravitatori durant un misteriós eclipsi solar que els científics no poden explicar. A la frança de principis del segle XX un pintor perifèric se les enginyia per tal d'alterar l'estructura de l'espai-temps i posar en contacte directe el nostre món amb el planeta de La Ciudades Oscuras. Addicionalment, a les Ciutata s'inicia la carrera espacial per intentar descobrir altres móns colonitzables.\nTot plegat l'argument més complex i ambiciós de la serie, com ja he dit, i dels més satisfactoris per la seva habilidosa mescla. No en diré res més, s'ha de llegir. A més, la protagonista, Mary von Rathen, és el personatge més real de la saga, el que està més treballat, té més psicologia i sembla menys de cartró-pedra; que és al que generalment ens tenen acostumats Les Ciutats.\n\nEn l'apartat gràfic és una obra mestra. Tornem a tenir el dibuix/gravat en blanc i negre, que estava abandonat des de [[La Torre]], portat al nivell tècnic més enlluernador. Aquest volum és el menys //arquitectònic// de la sèrie, centrant-se bastant més en el diàleg i en les accions dels personatges, i no té cap ciutat en concret com a protagonista de fons. Tot i la seva preciosista realització gràfica també és dels més dinàmics i amb més forma de còmic.\n\nLa Chica Inclinada és el volum número 7 de la sèrie [[Las Ciudades Oscuras]] de Peeters i Schuiten.

``//Los accidentes del terreno, las curvas de nivel no significan nada si uno no las interpreta... ¡Su presunta realidad no existe!//´´\n\nÉs estrany, però a [[Las Ciudades Oscuras]] encara no s'havia tocat en profunditat el tema de la cartografia. En aquesta nova (i de moment última) entrega ho fa de ple. La historia se circumscriu en el Centre de Cartografia de Galatograd, on es fan mapes i es construeix una maqueta a escala quasi real del pseudo-país de la Sodrovno-Voldachia. Hi trovem elements habituals com l'arribada de la mecanització, els governs tirànics, els mitjans de transport... Un volum més geològic que arquitectònic, explora les misterioses relacions entre la geografia i la seva representació.\n\nLa història comença bé però fluixeja cap al final, on acaba amb una mena d'anticlímax inesperat pel que és la resta de la serie. Tanmateix, el dibuix i, sobretot, el pintat en la linia que ja oferia [[La Sombra de un Hombre]] són excepcionals; és el millor dibuix a color de la sèrie i un dels millors colors que he vist mai en general, només comparable a la meravella de [[Los Guardianes del Maser]].\n\nLas Murallas de Samaris és el volum número 9 de la sèrie [[Las Ciudades Oscuras]] de Peeters i Schuiten.

Una història epistolar que narra en forma de cartes i còmic el viatge de Ferdinand Robur Hatteras des de Mylos fins Armilia, allà en el llunyà pol nord, a bord del dirigible København. Fonamentalment és una excusa per plantejar molta lletra i il·lustracions molt grans i fer un mostrari d'arquitectures (genials) de diverses ciutats del continent Obscur tot allunyat-se del còmic en el sentit més clàssic. Tot plegat és una mica artificial i el final té un gir argumental massa pronunciat.\n\nCom a curiositat, no està traduït al castellà i n'he llegit una versió francesa amb una traducció anglesa del text.\n\n//La Route d'Armilia// és el volum número 5 de la sèrie [[Las Ciudades Oscuras]] de Peeters i Schuiten.

``//Voy a recetarle algo... un medicamento revolucionario que acabo de recibir... ¡Garantizado sin plantas, puramente químico! Confie usted en mi, esto es sensacional.//´´\n\nBlossfeldtstadt, Albert Chamisso pateix un estrany transtorn que fa que la seva ombra no sigui opaca sinó una projecció de la seva mateix imatge. Això enfonsa la seva vida per diversos motius.\nDe tots els volums de les Ciutats, segurament aquest sigui el més lleuger argumentalment encara que segueix contenint els elements habituals d'aquesta serie. Les 85 pàgines de La Sombra de un Hombre tenen poc diàleg i molt de dibuix, es llegeixen ràpidament i acaben semblant poques. No és un gran desenvolupament argumental ni un gran guió però sí que és molt original, com sempre. Una de les gràcies extra són les reaparicions de personatges i les referències a anteriors volums de la serie; per exemple, la representació d'una obra de teatre basada en l'argument de [[La Torre]] en la que el protagonista es pregunt si és prou gros com per fer el paper de Giovanni Battista, o la reaparició d'un dels metges de l'hospital del Dr. Dersenval a [[Brüsel]]\nEl dibuix és de gran qualitat. En aquest cas torna a ser pintat però amb un color molt menys pla i més artesanal que amb [[Brüsel]].\n\nLa Sombra de un Hombre és el volum número 8 de la sèrie [[Las Ciudades Oscuras]] de Peeters i Schuiten.

``//El construir la Torre ha sido algo tan absurdo como querer tocar a Dios con los dedos. La distancia entre el cielo y nosotros es tan grande que por muy altra que sea nuestra Torre, jamás nos aproximará lo más mínimo al mundo...//´´\n\nLa Torre de les Ciutats Obscures és una mena de torre de Babel que intenta reproduir en la pedra la perfecta estructura cosmològica de l'Univers. Talment això.\nEl protagonista, Giovanni Battista, és un //mantenedor//, un dels encarregats de reparar les eventuals trencadisses que es produeixen en l'estructura de la torre mentre aquesta continua el seu imparable ascens cap a les estrelles. La Torre, com a metàfora del món, és recorreguda per Battista en un viatge a la recerca del seu propòsit últim.\n//La Torre// resulta una mena de conté borgià, sense molta estructura definida però ric en significat i misteri. El dibuix és una joia, una obra d'art impagable. Realitzat en blanc i negre, amb un estil semblant al gravat en fusta, aconsegueix uns efectes de llum i ombra hiperealistes i d'un disseny arquitectònic impressionant. Tal ment com si Piranesi s'estigués passejant perl les Ciutats Obscures (concretament Giovanni Battista Piranesi ;-). No deixa de ser un dibuix excessivament estàtic per un còmic, però és grandiós, impressionan i necessari.\n\nLa Torre és el volum número 4 de la sèrie [[Las Ciudades Oscuras]] de Peeters i Schuiten.

``//Le pondré mi nombre. Le llamaré el Cubo... no... la Red de Robick.//´´\n\nSobre la taula del despatx d'Eugene Robick hi ha un cub. No és el cub de Rubik (perquè llavors estariem parlant d'Ernő Rubik i no Robick), sinó el Cub de Robick. El cub és un desconegut artefacte que començarà a creixer espontàniament, a creixer i creixer i replicar-se, atravessant la materia sense destruirla, i enterrarà la ciutat d'Urbicanda sota una gegantina i apòcrifa Red tridimensional. La ciutat d'Urbicanda, dividida en dues meitats per un riu i arquitectònicament reformada per mantenir la separació entre les classes altes i les baixes, es veurà saccessaja per la lliure circulació d'habitants que propiciarà la Red.\nPartint d'un altre plantejament absurd, com a tota la serie de les Ciutats, Peeters i Schuiten basteixen una obra mestra del còmic. Té bastants dels defectes de la resta de la sèrie ( protagonista sense iniciativa, dibuix estàtic, arbitrarietat argumental...) però és una obra mestra, no puc dir-ho d'altra manera. El final magistral sigui segurament el més destacable d'una història totalment Borgiana i Calvinista (d'Italo Calvino, és clar).\nEl dibuix és en blanc i negre (el primer de la serie, doncs [[Las Murallas de Samaris]] era a color) i no està tan cuidat encara com a [[La Torre]] i [[La Chica Inclinada]]; però és molt bo i això tampoc és important.\n\nLas Murallas de Samaris és el volum número 2 de la sèrie [[Las Ciudades Oscuras]] de Peeters i Schuiten.

``//You should see me dance the polka...//´´\n\nThe League of Extraordinary Gentleman (LXG a partir d'ara) és una intel·ligentíssima creació d'[[Alan Moore]] en la que reescriu la història de la literatura.\nMoore pren desenes de personatges de la literatura d'aventures britànica decimonònica i en fusiona els arguments de les obres creant una mena d'ucronia de meta-ficció. Alguns exemples de personages que apareixen són: Sherlock Holmes i el Prof. Moriarty, Allan Quatermain, el Dr. Jekyll, el Sr. Hyde, l'home invisible, C. A. Dupin, el capità Nemo, Fu-Man-Chu, el Dr. Moureau, els amics del conte Dracula... Justificar la presència de tantes estrelles de la literatura obliga a revisar el coneixement que teniem de moltes d'elles. De moment tenim tres volums de LXG:\n\n* El primer descriu com l'MI6 recluta de la Lliga dels Homes Extraordinaris (Quatermain, Nemo, Hyde, l'home invisible i Mina Harker) i una successiva aventura per evitar la destrucció de Londres mitjançant màquines voladores d'antigravitació (gentilesa del Dr. Cabor). \n* El segon volum pren l'argument de La Guerra dels Mons de Wells i es dedica a omplir-ne els buits argumentals donant la visió que en tenia el servei d'intel·ligència britànic, que són els que sabien què estava passant, no pas la premsa.\n\nPer aquests dos primers volums, es pot dir el següent: El dibuix és de gran qualitat i amb un impecable pintat digital. Mostra una atmosfera recarregada i alterna lo meravellós amb lo terrible i grotesc. El caràcter ludico-festiu de l'obra fa que hi predominin escenes espectaculars i planxes de pàgina sencera il·lustrant desastres incommensurables i màquines impossibles així com una certa dosi de mala llet en el guió. Alguns acudits i frases descontextualitzades són gloriosos.\nSense ser una de les obres majors de Moore ([[From Hell]], [[V de Vendetta]], [[Watchmen]]...) i sense un guió extremadament astut en l'apartat narratiu, LXG es un extraordinari ball de màscares i molt enginyós en el seu plantejament. Addicionalment proporciona hores de diversió investigant d'on han anat sortint els persontges secundaris.\n\n* El tercer volum, el //Black Dossier//, quasi que no és ni un còmic; és més aviat un //artefacte narratiu// de gran calibre i conté coses totalment al·lucinants. La idea de fons és que un grup d'Homes Extraordinaris s'infiltra a la seu del MI6 britànic per robar-hi el //Black Dossier//, que és ni més ni menys que un informe sobre els propis agents secrets del govern. La posterior lectura del Dossier treu a la llum la història de la organització, que es remonta a l'època de la reina Isabel I en el segle XVI. L'obra és majoritariament en prosa, però conté també: auques, informes, teatre, poesia, postals, diversos tipus de paper... En ella es barregen gran quantitat d'elements de la literatura britànica del segle XX així com la revisitació dels escenaris històrics que només havien aparegut en els apèndixs del volum 2. Tot i que pel que fa a la història general de la Liga, el //Black Dossier// és quasi irrellevant i no avança l'argument, continua sent una obra sensacional. És un artefacte tan condemnadament enginyós i ben produït que podria molt ben ser la millor obra de Moore si tingués una entitat pròpia fora del context del que són els dos primers volums. Tot i que serveix perfectament com erudita reflexió sobre teoria de la literatura, el //Black Dossier// està molt deslligat del món //real//, com no ho estan [[From Hell]], [[V de Vendetta]], [[Watchmen]] o [[Promethea]], i això es nota.

//Les cités obscures// és un món alternatiu i especular on transcorren les obres de Benoît Peeters i François Schuiten, una mena d'Europa retrofoturista paral·lela amb tenues ponts que l'uneixen amb la realitat. Està dominada per ciutats-estat independents (com Urbicanda, Alaxis, Xhystos, Pâhry, Mylos) que al seu torn estan dominades per la seva arquitectura. Forment part d'aquest cicle, sense cap ordre especial, aquests volums autoconclusius:\n*[[Las Murallas de Samaris]] (//Les Murailles de Samaris//)\n*[[La fiebre de Urbicanda]] (//La Fièvre d'Urbicande//)\n*[[El Archivista]] (//L'archiviste//)\n*[[La Torre]] (//La Tour//)\n*//[[La Route d'Armilia]]//\n*[[Brüsel]]\n*[[La Chica Inclinada]] (//L'enfant penchée//)\n*[[La Sombra de un Hombre]] (//L'ombre d'un homme//)\n*[[La Frontera Invisible]] (//La frontière invisible//)\nLes obres de Las Ciudades Oscuras alternen l'àlbum de còmics pròpiament dit amb obres de referència de caràcter més escolàstic i experimental.\nA través d'aquests àlbums Schuiten i Peeters dissenyen el seu propi univers. Però no ho fan de forma sistemàtica i ordenada, sinó metafòrica i intuitiva. Les històries de les Ciutats no es caracteritzen per tenir un precís i ben engranat desenvolupament argumental (a l'estil de les obres d'[[Alan Moore]]) o un guió molt espectacular i treballat sinó que es recolzen sempre sobre dos elements més intuitius: 1) una grandíssima idea de plantejament, 2) un dibuix elegantíssim i molt acadèmic que converteix els exemplars de Las Ciudades Oscuras en petites obres d'art. Segurament serà difícil trobar dos lectors que extreguin les mateixes conclusions d'un mateix àlbum, aquí radica una de les màgies de les Ciutats.\nÉs un treball que conceptualment té molt amb comú amb //Les ciutats invisibles// d'Italo Calvino. Aquí amb històries més llargues i amb la innecessària participació de personatges però, essencialment, igual d'arquetípiques. Tot plegat té també un cert regust a Borges.\n\nHi ha unes quantes característiques que són presents en quasi tots els àlbums de la serie: \n* l'arquitectura com a element narratiu\n* la geometria\n* l'arribada de la modernitat\n* mitjans de transport demencials\n* la confrontacio de l'home amb allò desconegut\n* la presència de doctors i científics i l'aconteixement de fets inexplicables científicament\n* personatges que reapareixen recorrentment, encara que sigui com a secundaris\n* una misteriosa dona s'enamora inexplicablement del protagonista que no la mereix\n* el final és una mica massa a corre cuita i les primeres pàgines eren massa lentes

El primer àlbum de [[Las Ciudades Oscuras]] ja reunia totes les característiques propies de la serie. Tenim dues ciutats, Xhystos i Samaris, que són les vertaderes protagonistes de l'obra. Una és un monstre Art Nouveau completament metàl·lic, l'altra un gegant de pedra ciclòpica envoltat d'unes cèlebres muralles. El protagonista Franz (un home pla i anodí, fins i tot és difícil recordar-ne el dibuix) emprendrà un viatge de Xhystos a Samaris per investigar els misteriosos rumors que provenen d’aquesta última. En el seu viatge trobarà els eterns personatges del cicle (l’Excèntric, la Noia...) i es veurà immers en un aventura sorprenent.\nLas Murallas de Samaris és una fabulosa historia Borgiana o Calvinista (d'Italo Calvino, és clar) en petit, doncs és el volum més curt de la serie. Està més “dibuixada” que no pas “narrada” i el seu final és molt sorprenent. El dibuix està pintat amb colors molt suaus en la línia del de [[Brüsel]] i està prou bé per la inexperiència que podia tenir Schuiten fa 25 anys; tanmateix el color queda a anys llum del que serà [[La Frontera Invisible]]. El dibuix dels personatges continua sent molt estàtic, talment com si fossin elements arquitectònics, però ofereix increibles visions paissatgístiques superiors a uns quants dels volums subseqüents.\nEn tinc una antiquíssima edició en castellà de Totem Comics que està sorprenentment ben editada. Tanmateix és una traducció de l'edició original francesa del 83 i no de l'ampliada del 84, que conté dues pàgines més i un apèndix. Una llàstima. \n\nLas Murallas de Samaris és el volum número 1 de la sèrie [[Las Ciudades Oscuras]] de Peeters i Schuiten.\n

L'argument gira al voltant de la recerca de la misteriosa Torre en un món pseudo-apocalíptic i té un to transcendental una mica a l'estil dels [[manga]] metafísics contemporanis. Parlant de manga, sempre que llegeixo un volum del Maser tinc la sensació d'estar veient una peli d'en Hayao Miyazaki de les bones, i això és reconfortant. Ah, aquells cels, aquelles màquines voladores absurdes, aquella brillantor... Gràficament el Maser és impressionant, és una genialitat, és una obra d'una bellesa enlluernadora i captivadora i costa molt de descrirue amb paraules. Està ple de vinyetes de grandesa apassionada, de deliri col·lectiu, de color aixelebrat. El disseny de màquines, vehicles i personatges és excepcional.\nArgumentalment he de dir que la història és metafísica però convencional. No exàctament convencional, és clar, mai havia llegit res de molt semblant, però està ple d'ingredients que no son novedosos ni propis, una cosa en l'estil de [[El Incal]]. Tanmateix també crec que Los guardianes del Maser és una obra que no s'ha de llegir amb la ment. S'ha de llegir amb les entranyes i has de deixar que el cervell baixi per visitar els racons més obscurs, grotescos i oblidats del teu sistema digestiu, deixant-se embriagar per la fantasia, la por, el dibuix. S'ha d'apreciar com a obra d'art en conjunt, de forma sintètica, i no pas analitzant-ne els components. \n\n//Keepers of the Maser// és un comic de Massimiliano Frezzato.

*[[Introducció]]\n*[[Index]]\n*[[Tornar|index.php]]\n\n----\n\nAquestes pàgines estan creades amb [[TiddlyWiki|http://www.tiddlywiki.com]] <<version>>.\nÚltima modificació: <<today>>.\n

``//Vinga, només sortia amb ella per superar els meus prejudicis contra les dones de Nova York jueves i de classe mitjana.//´´\n\n``//Veieu aquelles xemeneies?...//´´\n\nL'any 1992, recent conclosa la publicació de la segona part de Maus, Art Spiegelman va guanyar un accèssit al premi [[Pulitzer|http://www.pulitzer.org/cyear/1992w.html]], això situà Maus com un pilar fonamental del món de les vinyetes del segle XX.\n\nMaus és la història de Vladek Spiegelman, el pare del dibuixant, i de com sobrevisqué a l'Holocaus per acabar emigrant a amèrica, on el seu fill es convertí en dibuixant. Els personatges del còmics són animals antropomòrfics sent espècies diferents segons els seu país d'origen: els jueus són rates, els alemanys, en conseqüència, són gats, els francesos i americans són granotes i gossos, i els suecs són cèrvols. La història comença l'any 35 i acaba quan la familia Spiegelman emigra a suècia després de la caiguda del Reich.\n\nLa meva opinió no és especialment favorable. Es resumeix dient que``//Maus és una obra de 300 pàgines prou ben feta com per ser elevada als altars pel sol fet de parlar de l'Holocaus//´´. Així de simple. El dibuix és purament funcional i no aporta ni un gra de sorra al món del còmic (fins i tot pels estàndards del còmic independent americà). No fa servir cap recurs narratiu de cap mena, ni original ni no original, és linial i sense un ritme especialment bò. És quasi una pel·lícula documental. De totes maneres és notable en tots aquests aspectes, no se si m'explico; està ben fet en tots els aspectes, però no destaca en res. El seu únic ganxo és el seu tema, és un gran èxit del [[Programa d'autoajuda]]. A mi, personalment, aquí se'm fan dos problemes: un és que sigui una obra de ``no ficció´´, i l'altra és que l'argument no m'interessi gens i m'adoni que l'argument de [[Watchmen]] tampoc m'interessa gens però en canvi és una obra mestra de la narració.\n\nPerò el vertader problem que em proboca Maus són dubtes a nivell quasi ideològic. El major inconvenient que hi veig és que el dibuix fa els personatges quasi indistingibles. Això és més important del que pugui semblar; els protagonistes es poden reconeixer per detalls simples però en alguns moments és confús. Implicacions filosòfiques d'això últim: Spiegelman està donant a entendre que, per exemple, ''tots'' els polonesos eren iguals (igual de porcs), equivalents i intercanviables; tots els alemanys eren gats mesquins; tots els francesos seran sempre els col·laboracionistes... i d'altra banda els jueus que hi havia per europa no eren un "país". Tot plegat amb sembla que és una visió //una mica// reductora per un conflicte tan gran i complex com la segona guerra mundial, en la que les rates, com a últim animal de la cadena tròfica, no feien més que fugir. Els personatges també pronuncien unes quants frases bastant flagelatives en contra de la resta de la humanitat no jueva. No dic que no sigui veritat, dic que no és valuós tractar-ho així. Tampoc deixa de ser curiós que en Vladek Spiegelman fos (el seu propi fill ho reconeix) gairebé una caricatura del model de jueu que els nazis perseguien. Era ric i avar, propietari d'una fàbrica, sempre tenia diners sense que quedi clar d'on sortien, als estats units viu en barris jueus, va de vacances on van els jueus, etc...\n\nPer mi el més destacable de Maus és que el propi Spiegelman fos capaç d'acabar-ho un cap començat, doncs hi han d'haver darrere una brutalitat d'hores de feina. Tanmateix, tampoc és tan bo, i altres tantes hores de feina s'han invertit en obres més interessants.

//Mouse Guard// és una faula que tracta sobre una possible civilització de ratolins campestres i la seva Guardia. Dibuixat i pintat a ordinador, té una estètica colorista que la fa simpàtica i atractiva. El guió es limita a una història senzilla de misteri i aventura però és bastant interessant i efectiva.\n\nL'edició és una petita joia, està cuidadíssima, conté tota mena d'extres i destaca per les pàgines quadrades.

El Programa d'Autoajuda és una, aparentment inaturable, corrent de pensament que domina el comic alternatiu americà que impulsa als seus creadors (que són sempre guionistes i dibuixants) a escriure, a mode d'exorcisme, les seves memòries en forma de còmics que posteriorment les editorials ens inflingeixen als lectors. El Programa també té una branca europea, és clar.\nTinc la teoria de que ha de ser significativament més fàcil dibuixar les teves memòries que no pas escriure-les. Pots fer servir dibuixos infantils i una fotocopiadora, com Marjane Satrapi a [[Persepolis]], i ningú se'n adonarà. Si ets un refugiat d'algun conflicte, la cosa serà un èxit immediat.\nTambé pots falsejar les dades, és clar, i produir còmics para-autobiogràfics, que també n'hi ha bastants, i la creació d'obres de ficció basades en arquetips de personatges del //fandom//.\n\nObres ilustres que ha produit el Programa: [[Maus]], [[Persepolis]], [[Blankets]], els [[Combates cotidianos]] de Larcenet, [[Jimmy Corrigan]], [[Ghost World]], i un llarg etcetera que eventualment podria llegir algun dia.\n\nMai he estat aficionat a la lectura de biografies.

``//It was like something H.P. Lovecraft pulled out of his nose.//´´\n\nComençaré dient que Promethea no és un còmic sinó un Artefacte. És un artefacte artesanalment construït i atípic en el món del nové Art. És atípic en quant a contingut i realització, talment com si hagués sortit dels malsons d'un escriptor boig. Els 32 número de 32 pàgines de Promethea contenen la personal visió del món del mite, la religió, la màgia, el llenguatge i l'estructura de l'univers que té [[Alan Moore]].\n\nPromethea és un personatge de ficció que es manifesta en la realitat a través dels escriptors i artistes que expliquen la seva història. Versió femenina de Prometeu, que significa "imaginació". En una Nova York alternativa, Promethea és una mena de super-heroïna (o //science-hero// segons els cànons locals) que lluitarà contra l'inmobilisme per tal de portar la Il·luminació a l'home. Això inclourà un viatge conceptual per l'arbre de la Càbala fins a la divinitat suprema, en el que aprendrem la relació entre la numerologia, l'astrologia, el tarot i les mitologies clàssiques, així com altres moltes coses inesperades.\n\nEl tema és bastant complicat, doncs tota la saga de Promethea no és més que una excusa perquè [[Alan Moore]] ens inundi amb milers d'idees que formen una completa cosmologia gnòstica. A diferència de les altres grans obres de Moore ([[Watchmen]], [[V de Vendetta]], [[From Hell]]) aquí no és tant important el desenvolupament narratiu i argumental com ho són el guió en si mateix i el dibuix. De fet el pes de la narració el porta el dibuix, doncs, més que mai, es tracta d'una il·lustració del text amb que Moore ens bombardeja amb idees sense parar (en realitat, amb una sola lectura no es pot assumir tot el que arriba a explicar-s'hi). Estic parlant de "dibuix", però Promethea no té dibuix, la part gràfica de Promethea és un complet disseny conceptual específic al diàleg i un experiment narratiu. El treball de J.H. Williams III al dibuix és increïble (i dels convidats que hi apareixen) i no es pot descriure fàcilment. Els 32 números //normals// de Promethea tenen una "ambientació" estètica pròpia en quant a disposició dels panells a les pàgines, colors, elements decoratius de la pàgina... els //anormals// tenen altres coses més experimentals. Per exemple el número que explica el significat històric dels arcans del tarot; si les pàgines es posessin en fila t'adonaries que les 32 pàgines forment part d'un mateix dibuix continu i circular. Els 10 números corresponents a les 10 esferes de la càbala estan dibuixades amb estils adequats a allò que representen i són molt espectaculars. També hi ha un parell de pàgines mítiques en que la protagonista camina per una cinta de Möbius i es troba a ella mateixa, i altres pàgines experimentals que intenten transmetre la noció d'infinit al lector. Un dels números està enterament escrit en vers. El punt més experimental de l'obra és l'últim número, un artefacte narratiu no-linial que es pot "desplegar" fins formar un poster gegant que revela secrets ocults; s'ha de veure.\n\nPromethea comparteix una mica del món de [[The Sandman]], el somni i la immateria, però és un treball obertament filosòfic i amb una estructura desacostumada. No dubtaria a qualificar-lo d'obra mestra.\n\nCom a curiositat: a les notes de [[V de Vendetta]] l'[[Alan Moore]] explica que en el seu primer guió de còmic, presentat a un concurs britànic, el protagonista era una mena de terrorista que portava la cara pintada de blanc, actuava sota el nom de "La Muñeca" i lluitava contra un estat totalitari desconegut (una cosa així a l'estil de [[V de Vendetta]]). Curiosament a Promethea apareix un terrorista suicida amb pinta d'arlequí anomenat The Doll. Quasi 25 anys més tard.

``//A todos los demonios ofrecía sacrificios y a ninguno procuraba descuidar. Pero los demonios son infinitos y malvados (sólo diós es misericordioso)...//´´\n\nEl 1976 apareix Sahrazad, primera obra totalment en solitari del dibuixant italià Sergio Toppi. És l'adaptació d'unes quantes històries de Les Mil i una Nits.\nMolt de l'estil de les coses de l'italià Dino Battaglia com ara [[Totentanz]], Toppi adoleix dels mateixos problemes. No és un còmic; és la il·lustració de contes curts mitjançant dibuixos grans i espectaculars que no són narratius. Sahrazad conté 156 planxes de pàgina completa amb grotesques favulacions en blanc i negre que mostren móns onírics i personatges barrocs. És molt espectacular. La barreja d'elements delimite algunes pseudo-vinyetes que ajuden a estructurar la lectura.\nPero tot i això no deixa de ser un simple text narratiu amb algunes linies de diàleg. Donada la impossibilitat humana de recordar el dibuix i la irrellevància de recordar l'argument, poc hi ha de memorable en Sahrazad.

Comic-book shelf

Eärcaraxë's Shadow Gallery

Stardust és una novel·la gràfica de Neil Gaiman que comentaré en algun moment del futur.

Misantròpic recull d'histories curtes de Chris Ware. La major part d'elles participen d'un estrany humor derrotista.\nDestaquen els diversos episodis de //Rusty Brown//, un //friki// americà especialista en col·leccionar còmics i merchandising; la seva vida és tan miserable i depriment però a l'hora tan comprensible i propera per qualsevol persona que s'hagi apropat a llegir el //The Acme Novelty Library Final Report to Shareholders and Rainy Day Saturday Afternoon Fun Book// que fa estremir (els que s'hi apropin generalment seran especialistes en còmics, col·leccionisme i frikisme divers).\n\nÉs un llibre de gran format i cuidadíssima edició (la biografia de l'autor està dibuixada en el //canto// de la portada. El canto no és el llom, és la part lateral i prima de la portada i la contraportada). Com a [[Jimmy Corrigan]], hi ha increïbles mapes conceptuals i //dissenys narratius// intercalats, així com treballades pàgines de falsos anuncis.\n\nSi bé és una obra mestra de en el pla artístic i conceptual, pot no ser del gust de molts lectors.

``//¿Cómo es posible? Si todos los hombres y mujeres puden ser inmortales, ¿quién morará en el Cielo?//´´\n\nEl dibuixant Ken Williams il·lustrava la novel·la gràfica de The Fountain mentre el guionista Darren Aronofsky en rodava una pel·lícula. És un experiment interessant, oi? Per cert que el director va se més ràpid i va acabar abans). Així doncs, aquest treball es pot valorar de dues maneres, individualment o en relació a la pel·lícula homònima.\nSi ho fem com a obra individual, The Fountains resulta ser una obra de ciència-ficció històrica poètica i metafísica, amb un ambiciós guió que cobreix deu segles i una il·lustració atractiva i original.\nSi ho posem en relació a la pel·lícula, el còmic hi surt perdent. Amb el còmic prens consciència que en realitat el guió és molt curt, hi ha molt poques escenes i massa fragmentades (no oblidem que és un guió de pel·lícula, en realitat). I també t'adones que la materialització que en fa Ken Williams és molt superficial i limitada al guió. Mentres la pel·lícula conté grans quantitats de faramalla simbòlica visual, el còmic només té primers termes i fa un us extensiu dels escenaris només esbossats. Possiblement el dibuixant hauria necessitat una descripció molt més exhaustiva del contingut de les escenes perquè li han quedat buides i amb una funcionalitat purament descriptiva en els panells sense lletra. El còmic de The Fountain és purament el treball d'un pintor; i és una llàstima.

``//Any view of things that is not strange is false//´´\n\nQuan ja fa més de quinze anys de la publicació de The Sandam, no seria més que insensat i redundant tot el que jo en pogués dir, sobretot donada tota la informació que hi corre per la Xarxa escrita per gent més entesa que jo. [[Exemple|http://www.stahl.bau.tu-bs.de/~hildeb/sandman/]].\nDe totes maneres ho intentaré. \n\nFa falta saber ben poca cosa per entrar a l'univers de Sandman o Morfeu, el rei del Somni. Fa falta saber que forma part dels Eterns, una familia disfuncional d'entitats que no són déus, perquè existeixen des d'abans que la Humanitat somiés els déus, i que tancaran la porta de l'univers quan ja no hi quedi res més. Els seus noms en anglès i per ordre d'edat són: Doom, Death, Dream, Destruction, Desire, Despair & Delirium. Cadascun d'ells regeix sobre les coses que es poden fer: Un cop un ésser existeix i el seu Destí està prefixat comença a tenir potencial per Morir, després per Somiar el món i provocar-hi Canvis... \nA grans trets, podriem definir The Sandman com una mena de conte de fades postmodernista entroncat amb una tregedia grega, de considerable longitud i complexitat. Neil Gaiman és una mena de mag revisionista; és un erudit dels mites i llegendes que extreu fragments dels arquetips universals de l'inconscient col·lectiu, els disfressa i els fa dansar davant els nostres ulls. (aquesta frase m'agrada molt)\n\nThe Sandmant no es tracta d'una obra tancada com ho puguin [[Maus]], [[Watchmen]], [[300]] o la majoria dels grans còmics, sinó que va començar com una publicació mensual regular de //DC comics//. L'editorial americana va acabar creant la linia editorial //Vertigo// per encabir-hi algunes coses //extranyes// que tenien (llegeixis Sandman) i tots hi vam sortir guanyant. En van apareixer 75 números, entre el 1988 i el 1996, i ja de pas va iniciar la moda d'editar volums recopilatoris dels còmics famosos. En aquest cas n'hi ha unes magnífiques edicions en 10 volums tan de //DC// com de //Norma//. Els 75 números originals s'agrupen en els típics //arcs argumentals// dels còmics serials (que coincideixen amb els 10 volums) i, inesperadament, uns fabulosos engranatges màgics donen una coherència i unitat interna a l'obra totalment, com ja he dit, inesperada, delimitant-ne un plantejament, nus i desenllaç que Gaiman va haver d'anticipar amb quasi 8 anys d'antelació.\n\nEntre els habituals de Sandman hi podem trobar déus com Odin i Loki, bruixes i muses de la gràcia clàssica, antigues deitats babilòniques recolocades en tasques més mundanes, angels caiguts, Cain i Abel (amb un contracte d'assessinat en exclusiva) així com un gran ventall de persnatges humans totalment memorables. Per exemple el mític Hob Gatling, immortal doncs posa en pràctica el truc de no voler morir, que pronuncia el brindis més memorable que hagi sentit mai: ``//To absent friends, lost loves, old gods, and the season of mists; and may each and every one of us always give the devil his due//´´. També hi ha grans quantitats de fets memorables que em fan preguntar-me d'on pot treure tan bones idees en Neil Gaiman. Per exemple tenim la convenció d'assassins en sèrie, el dia que Llucifer va decidir retirar-se i tancar l'infern i el van haver de subastar, la vertadera història d'Orfeu i Euridice, com Shakespeare va representar el ``Somni d'una nit de Sant Joan´´ dabant dels vertaders Oberon i Titania, i incontables més. I és que tota visió del món que no sigui estranya és falsa.\nEn resum, The Sandman és una obra grandiosa, mística, fascinant i amb moments per a tots els registres. El millor còmic que he llegit fins el moment.\n\nA continuació enumero els volums de la serie completa i els puntuo. També indico si són un arc argumental o un compendi d'històries.\n\n* 1 Preludes & Nocturnes - [img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]] Arc 1\n* 2 The Doll's House - [img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]] Arc 2\n* 3 Dream Country - [img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]] Històries 1\n* 4 Season of Mists - [img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]] Arc 3\n* 5 A game of you - [img[estrella|star.gif]] Arc 4\n* 6 Brief Lives - [img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]] Històries 2\n* 7 Fables and Reflections - [img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]] Arc 5\n* 8 World's End - [img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]] Històries 3\n* 9 The Kindly Ones - [img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]] Arc 6\n* 10 The Wake - [img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]][img[estrella|star.gif]] Arc 7 / Històries 4\n\nCom es pot apreciar, crec que l'obra va millorant a mesura que avança. Especialment el primer i segon volum són ràpidament superats, doncs són una mica diferents de la resta en el sentit de què són més històries de por que històries de Sandman. Pel meu gust els cims de la sèrie són els volums 4 i 6, tot i que el gran final (del 7 al 10) és molt bo.\n\nUn dels aspectes més discutits de Sandman és el gràfic. Per les seves pàgines van passar més d'una dotzena de dibuixants i coloristes que ens van deixar una àmplia gamma d'exemples estilístics sobre els que discutir. Molts estils de dibuix hi són presents, des de l'obscurantisme dels primers números fins els treballadíssims dibuixos a llàpis de Michael Zulli, les netes fabulacions de Charles Vess o el dibuix minimalista (diria que quasi abstraccionista) de Mark Hempel en els tretze números del volum IX, segurament el més discutit de tots. D'altra banda, la composició de la pàgina és excelent, la major part del temps allunyada de l'ortodoxia i l'opressió dels marges.

A principis dels 70, Dino Battaglia dibuixava Totentanz, un recull d'adaptacions al còmic de diverses obres de Poe i E.T.A. Hoffmann i part del Golem de Meyrink. És de les poques coses que se'n han reeditar recentment al nostre país.\nDes d'un punt de vista formal és una gran obra. La tècnica pictòrica és bastant difícil de classificar, els dibuixos probablement estiguin fets amb pinzell sec però a mi em recorden al gravat a l'aiguafort, i dona uns resultats molt espectaculars en forma de mosaics de tortuosos clarobscurs. A més el disseny està fet pensant en pàgines senceres i no en vinyetes, cosa bastant infreqüent per aquelles dates.\n\nCom he dit, el disseny de la pàgina també és molt original i suggestiu, però en alguns moments també es torna caòtic i difícil de seguir. En quant a l'adaptació dels arguments la cosa ja falla bastant més. El material de partida és bó, però la major part de històries tenen només 8 o 10 pàgines i estan massa condensades; són tan curtes que tinc la sensació que si no les conegués em semblarien o buides o superficials o incompletes. En bastantes d'elles el ritme narratiu no és l'adequat, doncs no pot ser-ho en un espai tan petit (per exemple a histories com La caida de la casa Ushe, Lady Ligeia, Hop-Frog o la mateixa Totentanz). D'altra banda, aquesta mena de subcreació argumental no em sembla pas al més encertada ni desitjable sinó que preferiria mil vegades la creació de literatura pròpia. Una mica en la tradició del còmic americà, crec que amb Dino Battaglia ens trobem dabant d'un altre cas de dibuixant posat a guionista.

//``El ruido es en relación al silencio que le precede. Cuanto más absoluto es el silencia, más impactante es el trueno.´´//\n\nV de Vendetta va ser el primer còmic del prodigiós Alan Moore. Ell solet quasi que és qui inaugura l'edat moderna del còmic, ni més ni menys, o com a mínim l'edat moderna en la llengua anglesa. Per edat moderna em referixo en el moment en que (alguns de) els còmics van deixar d'estar fets i pensats per il·lustradors i van passar a tenir guionistes i, en general, qualitat literària. Excepte algunes esporàdiques però honorables excepcions anteriors, això va començar amb Alan Moore i, concretament amb aquesta obra.\n\nV de Vendetta no és un producte per educar nens, ni per fer riure, ni per tenir entretinguts als adolescents americans mentre esperen poder entrar a la marina; és una obra política i bastant filosòfica, amb un plantejament adult i que proposa arriscades reflexions. Està ben escrita i és extremadament innovadora.\nEl protagonista, un misteriós enmascarat, utilitza la violència per enderrocar un suposat govern feixista britànic i forçar el poble a escollir activament què és el que volen fer. Per dir-ho d'alguna manera, fa //tabula rasa//. En Vendetta no és un heroi ni un anti-heroi. És un anarquista ambigu, que parla amb frases de Shakespeare i versos d'oblidades cançons.\nA nivell formal és bastant el·laborat. Algunes curiositats interessants són que no hi ha onomatopeies ni cap mena de soroll ambiental. Tampoc hi ha amb prou feines pensaments. Només hi ha diàlegs i música de fons en algunes ocasions. Encara no és tan "cinematogràfic" com ho seràn comics posteriors, però és molt renovador. L'aparició de motius recorrents relacionats amb el número 5 també presagia el nivell de detall que ens espera en obres posteriors.\nDe totes maneres V de Vendetta no té la perfecció formal de [[Watchmen]] (ni de [[Promethea]] ni [[La liga de los hombres extraordinarios]]). Apa, ja ho he dit. Ni gràfica ni narrativa. L'estil de dibuix, sense anar més lluny, no m'agrada molt. Prefereixo el treball extraordinàriament equilibrat de Dave Gibbons a [[Watchmen]] que no el molt més original però estàtic de David Lloyd. Li falta volum, el color afegit //a posteriori// no hi encaixa i, sobretot, li falten panells més grans amb més gent i amb més ambició. Amb la perspectiva que et dona estar a l'any 2006 i tenir més de 25 anys d'obres d'Alan Moore a l'estanteria s'ha de reconeixer que el guió no és tampoc és tan rodó com podria ser. Hi ha diversos exemples. Alguns personatges no estan ben construïts psicològicament: el propi president d'Anglaterra, un tal Adam Susan, és un personatge totalment buit de contingut; passades unes pinzellades inicials, la resta de les seves aparicions es recreen an la repetició de vinyetes mudes i redundants que no aporten res. El personatge de la vidua Almond (un cap de la policia secreta), tot i la rellevància argumental que pren al final, sembla afegida amb calçador. En quan a ritme narratiu podem trobar llacunes on sembla que el guionista no sàpiga molt bé cap a on ha d'anar la història.\nLa conclusió final és que V de Vendetta no és tan gran com podriem esperar però això no vol dir que no sigui molt gran. És imperfecte per comparació, doncs a nivell formal està molt lluny de la resta d'obres de Moore, però és una obra magnífica.

``//Who watch the watchmen? Quis custodiet ipsos custodes?//´´\n\nLa història mostra un món alternatiu durant el final de la guerra freda. Als EUA proliferen els justiciers emmascarats, super-herois, que no pas super-homes, que s'organitzen per lluitar contra el crim organitzat i per protegir els seus interessos comercials. Una amèrica on els justiciers emmascarats són una realitat de la cultura pop (és magistral com ara triomfen comercialment els còmics de pirates). \nEl còmic ens presenta un grapat d'herois retirats, envellits, caiguts a les mans de la bogeria, la paranoia, la obsessió o la justicia, que ja no són necessaris i haurien de reinventar-se o desaparèixer. Qui vigila aquells qui vigilen?\nInnecessàris, basicament per la presència d'un vertader super-home, el Dr. Manhattan. Un super-heroi tan poderós que pot controlar materia i l'espai a voluntat i, virtualment, és Déu. La mera presència del Dr. Manhattan causà el final de la guerra freda i la victòria americana... o potser no?\n\nEl final de la guerra freda, el sentit de la justicia, la finalitat i els mitjans, la paranoia, són alguns dels eixos al voltant dels que gira Watchmen, una titànica obra en 12 capítols i més de 350 pàgines il·lustrades per David Gibbons. Watchmen és una obra mestra de la narració, és una novel·la gràfica en el sentit de que és una novel·la per si mateixa. L'argument és complex, molt complex, és ambiciós i amb múltiples nivells sobreposats. La narració està perfectament engranada, portada per un guió extremadament lapidari i plagat de referències creuades, és un precís rellotge de fabricació suïssa que marca el compàs i es desplega inesgotable en imatges i significat. El caràcter i psicologia dels personatges està magistralment representat i és de gran profunditat (com l'inoblidable Rorschach o el gag del Dr. Massacre). No hi ha cap personatge pla, sembla mentida que tantes coses es puguin desenvolupar en un còmic.... en una novel·la gràfica. Narrativament Watchmen és una obra colossal.\n\nEl dibuix aporta també molt a l'obra, però d'una manera més subtil. Si fulleges ràpidament Watchmen, a primer cop d'ull el dibuix et semblarà bastant vulgar, repetitiu i desapassionat (o directament una merda), sembla talment el "típic" dibuix de comic americà antic i no té res que destaqui visualment. El color també és aborrit, pla i convencional. En canvi, durant la lectura profunda del comic, et vas adonant de que el dibuix té un encaix perfecte, quasi màgic, amb la narració i al final dubtant de que hagués pogut ser fet d'una altra manera. Aparentment Watchmen està dibuixat com un comic de super-herois americà: traços nets, colors simples i molt contrastats, la composició del 90% de les pàgines és de 3x3 panells o variant d'això... però algunes subtils diferències l'esquitxen. La més obvia és l'ús de tècniques cinematrogràfiques molt curioses en el dibuix, curioses per ser difícilment aplicables en un 3x3, però molt ben resoltes. També la repetició incessant de motius i detalls (que descobreixes molts cops només en la segona lectura) que pressagien o anuncien els grans temes de l'obra. La fusió visual de múltiples fils narratius en la mateixa pàgina seguint procediments geomètrics també dona molt bons resultats. En general, és un dibuix de còmic de super-herois però subtilment més adult que el convencional (i el nou pintat digital de la meva Absolute Edition americana és molt bo :-). Podriem dir que el dibuix de Watchmen és tant necessari com el de [[Los Guardianes del Maser]] o [[Las Ciudades Oscuras]], sense ell no es podria entendre aquesta obra.\n\nCom ja he dit, formalment, com a conjunt, Watchmen és una obra mestra del còmic. Quins defectes té? Per mi només en té un, no és altre que la profunda indiferència que em causen l'argument i l'ambientació. Es diu que Watchmen és un comic per aquells a qui no agraden els super-herois, però si de veritat no t'agraden els super-herois no vols sentir a parlar d'ells. El periode que va des de l'inici de la segona guerra mundial fins el final de la guerra freda mai m'ha semblat un escenari atractiu; és molt poc suggerent, potser per ser massa recent i excessivament documentat, faltat d'emoció i misteri. No espot negar que Watchmen és una grandíssima història, però no és pas la //millor// història de totes les possibles. D'altra banda, la novel·la acaba en una mena d'anti-climax molt curiós i inesperat, quedant oberta en certa manera (infinitament oberta), i podria no ser del gust de tots els lectors. Al principi dona la sensació de què el vertader final de Watchment era una vintena de pàgines abans i costa adonar-se de que en realitat no és així; una vintena abans és quan acabaria un comic de super-herois i, tothom sap, que en realitat res acaba mai...

Eärcaraxë